Els Borbons del Segle XVIII

El segle XVIII a Espanya va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII.


En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic. En la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb 

França (pactes de família), donat el parentiu entre amb dues famílies reials.

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola.


Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus.

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi.

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució.

Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables.