La independència d'Amèrica

L'Espanya del S.XIX: La construcció d'un règim liberal

Durant el segle XIX, Espanya va 

viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració del liberalisme i els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament. Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de les llibertats. Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.El malestar a les colònies venia de feia dècades, però va esclatar, a principis del segle XIX, en forma de guerres d’independència per diversos factors: la difusió de les idees il•lustrades, amb els principis de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa, l’èxit de les colònies britàniques amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776 i , per últim, el descontentament dels burgesos criolls (fills d’espanyols nascuts a Amèrica).

Guerras d'independència hispanoamericanas

Les guerres d'independència hispanoamericanes van ser una sèrie de conflictes armats que es van 

desenvolupar en les possessions espanyoles a Amèrica a principis del segle XIX, en els quals es 

van enfrontar grups independentistes contra autoritats virreinales i els fidels a la Corona espanyola. Depenent del punt de vista des del qual s'aborden, aquests processos emancipatoris poden veure com guerres d'independència o guerres civils, o bé, una combinació de diverses formes de guerres. La crisi política a Espanya i l'ocupació del seu territori per part de França en 1808 constitueixen dos fets que van incentivar l'independentisme a Hispanoamèrica. Com a resposta a l'entronització de Josep Bonaparte a Espanya, entre 1808 i 1810 es van instal · lar juntes de govern que van exercir la sobirania davant l'ocupació francesa, tant a la península com en les possessions d'ultramar. Les diferències entre Espanya i les colònies es van anar aguditzant després d'aquesta crisi, el que finalment va desencadenar els moviments armats independentistes hispanoamericans. La lluita armada entre els americans i els exèrcits colonials va iniciar al voltant del 1810 en la majoria dels dominis espanyols. La independència de les noves nacions es consolida en la dècada de 1820. Després de perdre del Callao al gener de 1826, els únics territoris dominats pels espanyols a Amèrica eren Cuba i Puerto Rico. Després del setge final a El Callao no hi va haver una altra operació militar en sòl continental des d'Espanya sobre les antigues colònies fins a 1829, quan l'expedició d'Isidro Barradas va arribar a Tampico i va ser derrotada per l'Exèrcit Mexicà. No obstant això els governs independents van enfrontar les guerrilles realistes, per exemple en 1823-1827 en (Veneçuela); entre 1827 i 1830 en Pastura (Colòmbia); al sud de Xile, recolzats per mapuches i pehuenches, fins 1832; i la guerrilla de Iquicha a Perú, fins a la dècada de 1830.

SEGLE XIX: LA MONARQUÍA D'ALFONS XIII, LA SEGONA REPÚBLICA, LA GUERRA CIVIL,EL FRANQUISME, LA TRANSICIÓ DEMOCRÁTICA, L'ESPANYA ACTUAL INTEGRAL A EUROPA.

Alfons XIII va nàixer a Madrid el 17 de maig de 1886. Fou rei d'Espanya al 1902-1931 i fou declarat major d'edat als setze anys per a poder ser rei. En aqueta época va haver-hi una crisi a causa de dues raons principals: la inestabilitat de la política i la divisió interna dels partits del torn  i Alfons XIII va ser irresponsable i va tindre molts errors.

Primeres dècades del segle XX, la Restauració: crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.

La guerra civil espanyola va durar des de l'any 1936 fins al 1939 va enfrontar el govern de la Segona República Espanyola, que tenia el suport de les organitzacions d'esquerres, contra una part de l'exèrcit i de les organitzacions de dretes. El general Franco la va donar per acabada l'1 d'abril de 1939, tres dies després que el coronel Segismundo Casado lliurés Madrid. Va ser el guanyador.
Amb la seua victória el general Franco va crear una dictadura molt dura, que si no era seguida  eren castigats i fins i tot podien arribar a la mort.

La transició democràtica d'Espanya és el període de temps comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.

Actualment el rei d'ESpanya és Joan Carles I i el president del govern es Mariano Rajoy. És una monarquía parlamentaria.

Guerra de la independència

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA A LES TERRES DE LA FOIA DE CASTALLA
La guerra de la independència s'insereix en el final de l'anomenat Antic Règim. En aquest sentit, Castalla i el seu entorn participen dels processos històrics derivats del conflicte armat i el camvi de sistema. Dins d'aquests es troben dos fites fonamentals per a la història del municipi: el 200 aniversari de les accions militars que van tenir lloc el 21 de juliol de 1812 i el 13 d'abril de 1813, respectivament.

Paper de Castalla en la Guerra de la independència.

Els Borbons del Segle XVIII

El segle XVIII a Espanya va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII.


En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic. En la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb 

França (pactes de família), donat el parentiu entre amb dues famílies reials.

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola.


Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus.

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi.

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució.

Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables.

ELS CONTRACTES DEL S. XIX

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resustat d'una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seua trajectòria no es autogenètica, sinó que emana de la memòria que contrueix aqueta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivitisme històric.

La intervenció napoleònica i la guerra d'independència

La intervenció napoleònica

En 1808 Espanya fou invadida per el ejercit de Napoleón Bonaparte, emperador francés. Davant aquests fets, el poble espanyol es va rebel·lar a Aranjuez, entre el 17 i 19 de març de 1808, obligant al seu Rei Carles IV, abdicar la corona a favor del seu fill Fernando, qui va assumir amb el nom de Fernando VII.

Davant les contradiccions dels reis espanyols, Napoleón Bonaparte els va reunir a la família reial en la ciutat françessa de Bayona, i va obligar a Carles IV i al seu fill Fernando VII a abdicar el tron a favor del seu germà José Bonaparte. Napoleón va proclamar com Rei d'Espanya el tron espanyol al seu germà amb el nom de José I. El patriotisme espanyol va demostrarse més en el poble, davant el entreguisme pasiu del monarca, la nobleça, intelectuals i l'ejercit. A partit del 2 de maig de 1808 en tota la península, va sorgir una inserrucció popular i mediant les guerrilles populars, impedeixen la penetració del ejercit françés en provincies com Zaragoça, Valencia, Gerona i altres, logrant debilitar-ho. 

Davant aquests aconteiximents, Anglaterra enemic de Napoleón, va decidir intervindre activament en defensa d' Espanya, comandat pel General Wellington i aporta ció de subsidis i técnics. L'emperador Bonaparte en persona va tindre que dirigir per a derrotar als espanyols en la Batalla de Somosierra e ingresas a la capital de Madrid. D'aquesta forma Espanya arribá a tindre com a Rei a un françés.

Aquest fet contribueix a romper l'equilibri de poder dels gobernants espanyols en les colonies americanes, a causa de produir-se un període de buit de poder, la crisis de la monarquía espanyola i la debilitat política en la metrópoli Espanya.

La guerra d'independència

La Guerra d'independència Espanyola, gou un enfrentiment militar entre Espanya i el primer Imperi Françés, provocat per la pretensió de Napoleó d'instalar en el tron espanyol al seu germà José Bonapart, tras les abdicacions de Bayona.

La Guerra d'Independència, també coneguda en espanyol com la françesada, Guerra Peninsular, Guerra d'Epanya, Guerra del Françés, Guerra dels Seis Anyos, i el Levantament i revolució dels espanyols, es solapa i confundeix amb lo que la historiografía anglosajona anomena "Guerra Peninsular", acomençada en 1807 al declararle França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne unit. El conflicte es va desenvolupar en plena crisis del Antic Règimen i sobre un complex trasfondo de profunts camvis socials i polítics impulsats per el sorgiment de l' identitat nacional espanyola i la influencia en el camp dels "patriotas" d'alguns dels ideals nascuts de la ilustració i la Revolució françesa, paradójicament difundits per la élite dels afrançesats.

Segon el tarctat de Fontaineblau, el primer Ministre Manuel Godoy preveía, de cara a una nova invasió hispanofrançesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. sota el comandamenmt del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa a l'hivern i d'arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoléo anaven més enllà, i les seves tropes van ser prenent posicions en importants ciutats i places fortes  a fi d'enderrocar a la Casa de Borbón i suplantarla per la seua propia dinastía, convençut de contar amb el suport popular.

Castalla

Castalla en el segle XV

En el castell s'han trobat asentiments del Neolític, l' Edat de Bronç, ibérics, romans, el van anomenar "Castra Alta", fortaleça alta i àrabs; históricament, el castell ha sigut el nucli principal en torn on s'anaven aglutinant les vivendes de la ciutat amurallada. Jaume I d'Aragó va tomar el castella els àrabs tras la conquista de Biar i el va integrar en el Regne de València, segons el tractat d'Alzamira, Castalla es trobava en una zona fronteriça amb Castilla.

Desde la seua conquista, Castalla va ser adjudicada com a propiedad senyorial en l'any 1336, el rei Pedro IV d'Aragó el va convertir en propietat de la Corona. En l'any 1362 va ser creada amb la baronia de Castalla, que va ser donada a Don Ramón de Vilanova.

Durant la Guerra de Sucesió, Castalla i tota la comarca van tomar partit per el band borbónic.Terminada la guerra, Felip V el concidix una serie de privilegis i el títul de "Molt Noble, Fiel i Leal".

Durant la Guerra d'Independéncia, tingueren lloc a Castalla dos importants accions militars. La Primera Batalla de Castalla, va tindre lloc en 1812, que va ser una gran derrota per al ejercit espanyol i va provocar la conquista d'una ciutat per part del ejercit francés. Per altra part, la segona batalla, que va tindre lloc el 13 d'abril de 1813, va ser un gran trionf per al bant espanyol al ser derrotats les tropes franceses del general Suchet. En 1890, la reina regente María Cristina el va otorgar a la villa de Castalla el títul de Ciutat.

Evolució polítiva de Castalla al segle XV.