Guerra de la independència

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA A LES TERRES DE LA FOIA DE CASTALLA
La guerra de la independència s'insereix en el final de l'anomenat Antic Règim. En aquest sentit, Castalla i el seu entorn participen dels processos històrics derivats del conflicte armat i el camvi de sistema. Dins d'aquests es troben dos fites fonamentals per a la història del municipi: el 200 aniversari de les accions militars que van tenir lloc el 21 de juliol de 1812 i el 13 d'abril de 1813, respectivament.

Paper de Castalla en la Guerra de la independència.

Els Borbons del Segle XVIII

El segle XVIII a Espanya va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII.


En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic. En la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb 

França (pactes de família), donat el parentiu entre amb dues famílies reials.

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola.


Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus.

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi.

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució.

Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables.

ELS CONTRACTES DEL S. XIX

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resustat d'una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seua trajectòria no es autogenètica, sinó que emana de la memòria que contrueix aqueta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivitisme històric.

La intervenció napoleònica i la guerra d'independència

La intervenció napoleònica

En 1808 Espanya fou invadida per el ejercit de Napoleón Bonaparte, emperador francés. Davant aquests fets, el poble espanyol es va rebel·lar a Aranjuez, entre el 17 i 19 de març de 1808, obligant al seu Rei Carles IV, abdicar la corona a favor del seu fill Fernando, qui va assumir amb el nom de Fernando VII.

Davant les contradiccions dels reis espanyols, Napoleón Bonaparte els va reunir a la família reial en la ciutat françessa de Bayona, i va obligar a Carles IV i al seu fill Fernando VII a abdicar el tron a favor del seu germà José Bonaparte. Napoleón va proclamar com Rei d'Espanya el tron espanyol al seu germà amb el nom de José I. El patriotisme espanyol va demostrarse més en el poble, davant el entreguisme pasiu del monarca, la nobleça, intelectuals i l'ejercit. A partit del 2 de maig de 1808 en tota la península, va sorgir una inserrucció popular i mediant les guerrilles populars, impedeixen la penetració del ejercit françés en provincies com Zaragoça, Valencia, Gerona i altres, logrant debilitar-ho. 

Davant aquests aconteiximents, Anglaterra enemic de Napoleón, va decidir intervindre activament en defensa d' Espanya, comandat pel General Wellington i aporta ció de subsidis i técnics. L'emperador Bonaparte en persona va tindre que dirigir per a derrotar als espanyols en la Batalla de Somosierra e ingresas a la capital de Madrid. D'aquesta forma Espanya arribá a tindre com a Rei a un françés.

Aquest fet contribueix a romper l'equilibri de poder dels gobernants espanyols en les colonies americanes, a causa de produir-se un període de buit de poder, la crisis de la monarquía espanyola i la debilitat política en la metrópoli Espanya.

La guerra d'independència

La Guerra d'independència Espanyola, gou un enfrentiment militar entre Espanya i el primer Imperi Françés, provocat per la pretensió de Napoleó d'instalar en el tron espanyol al seu germà José Bonapart, tras les abdicacions de Bayona.

La Guerra d'Independència, també coneguda en espanyol com la françesada, Guerra Peninsular, Guerra d'Epanya, Guerra del Françés, Guerra dels Seis Anyos, i el Levantament i revolució dels espanyols, es solapa i confundeix amb lo que la historiografía anglosajona anomena "Guerra Peninsular", acomençada en 1807 al declararle França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne unit. El conflicte es va desenvolupar en plena crisis del Antic Règimen i sobre un complex trasfondo de profunts camvis socials i polítics impulsats per el sorgiment de l' identitat nacional espanyola i la influencia en el camp dels "patriotas" d'alguns dels ideals nascuts de la ilustració i la Revolució françesa, paradójicament difundits per la élite dels afrançesats.

Segon el tarctat de Fontaineblau, el primer Ministre Manuel Godoy preveía, de cara a una nova invasió hispanofrançesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. sota el comandamenmt del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa a l'hivern i d'arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoléo anaven més enllà, i les seves tropes van ser prenent posicions en importants ciutats i places fortes  a fi d'enderrocar a la Casa de Borbón i suplantarla per la seua propia dinastía, convençut de contar amb el suport popular.